Today's the day

Ja fa prop de dues setmanes que vaig rebre un vídeo en el qual se’m deia que uns quants treballadors del meu departament es quedaran sense feina. Des de llavors, ningú m’ha dit si jo sóc un d’ells, malgrat que jo sospito que sí.

L’estratègia que segueix l’empresa consisteix a reunir-se individualment amb cada treballador i dir-li: tu et quedes, tu te’n vas (això a Londres: a Estats Units, Àsia i algunes oficines europees ja han acomiadat els treballadors gràcies a una legislació més laxa; al Regne Unit la llei obliga a tenir 'negociacions' amb els treballadors durant un mes). Quan et diuen que et quedes, no t’expliquen quina plaça ocuparàs. Simplement t’informen que tens un forat en la nova estructura, però no t’indiquen si això implicarà treballar a les nits o els caps de setmana, o si la teva màxima ocupació consistirà en fer l'espuma dels capucinos. Ni idea. Hi ha gent que ja li esta bé quedar-se fent el que sigui (especialment, els que tenen fills), però d'altres dubten i necessitarien més detalls.

Les reunions individuals (one to one) van començar dijous passat. Els primers de tots van ser els tècnics que operen als nostres canals. La majoria d’ells (diria que el 80%) es van salvar. Aquest ràtio permetia preveure que a la resta del departament (bàsicament, redactors i productors) l’escabetxina seria molt més bèstia. I així va ser. La majoria dels meus col·legues de l’equip italià van saber divendres que estan fora (només un se’n va salvar).

I avui sembla que li arriba el torn al canal espanyol, el meu. Jo preveig que em tallaran el cap. Si em donen l'opció d'escollir (que no ho crec), tinc previst dir que només em vull quedar si m’ofereixen una cosa millor que la que ja tenia. Possiblement sigui una petició massa generosa, motiu pel qual segurament em diran: putacalle. Agafaré la indemnització i me n’aniré a una altra banda.

Aquesta procés és lent i agònic. Tot i que la majoria de gent s’ho agafa bé, hi ha tensió. Alguns dissimulen la por, d'altres ploren. Hi ha qui riu, però no sé si sincerament o per fer veure que tot els és igual. Les reunions —els corrillos— s’improvisen a cada racó, gràcies a la filtració que algun espavilat està fent córrer (la majoria de vegades són coses que ja se saben).

I mentre esperem que ens tallin el cap, seguim venint a treballar cada dia com si no passés res. Ja gairebé no fem programació, però seguim anant a l’oficina, ben bé només per a fitxar.

Si tot compleix el calendari previst, segurament aquest procés acabarà el 10 de març. Fins aleshores, agonia.

.