Resum de Londres: viure a Londres

Viure a Londres no és plaent. Si el que vols és gaudir de qualitat de vida, t’equivoques de ciutat. Queda’t a Barcelona o ves-te’n a Sydney. A Londres, el plaer arriba en moments puntuals (una tarda al parc, una passejada pel riu, un sopar a un asiàtic, etc) però aquestes situacions es contraresten amb diverses incomoditats. Londres és una ciutat dura.

En el meu primer mes a Londres vaig viure a un pis pagat per Bloomberg (era l’època en què Bloomberg encara feia aquestes coses). El pis tenia un manager d’origen portuguès o brasiler. No recordo la seva nacionalitat ni tampoc el seu nom, però tenia la peculiaritat de ser idèntic a Juliano Belletti, l’heroi de París. Una de les coses que recordo de l’amic Belletti és una frase que em va dir quan em va venir a donar la benvinguda al pis: “Tothom està a Londres per alguna raó”. En el seu moment no vaig entendre gaire aquest consell disfressat d’advertència.

Ara l’entenc perfectament.

Jo estic bastant a favor de l’individualisme, que cadascú faci el que vulgui sense haver de donar gaires explicacions. Però l’individualisme de Londres m’ha superat. En Belletti tenia raó: qui viu a Londres ho fa per algun motiu. El motiu de la majoria de gent està relacionat amb la feina: han vingut a Londres a aprofitar unes oportunitats laborals que als seus països d’origen no existeixen, sigui per agafar experiència, maquillar el currículum, tenir millor sou o aprendre anglès. I tothom persegueix el seu objectiu sense que la resta els preocupi gaire.

Això es tradueix en una falta de sentiment de comunitat. Mai he tingut un gran interès en la vida dels meus veïns, però em sembla una mica xocant que, ara que me’n vaig, encara no sàpiga ni tan sols quina cara fan els tios que viuen a tres metres de la porta de casa meva (jo he estat el primer en no preocupar-me’n, tot sigui dit). Suposo que això és inevitable quan parlem d’una ciutat on cada mes arriben —i se’n van— milers de persones noves. Però no sé: m’ha donat la sensació de ser una societat més desarrelada i desestructurada. I no m’ha agradat.

Segurament, el barri on he viscut la major part del temps (als voltants de Baker Street) tampoc no ha contribuït gaire, ja que és una zona on sobretot hi viu gent estrangera. Però vaja, l’individualisme de la gent es respira a tota la ciutat. Fins i tot quan quedes amb algú, sovint tens la sensació que el que us vincula és que tots dos esteu igual de penjats. En definitiva, que no quedeu perquè us vinculi una veritable relació d’amistat.

Londres té altres inconvenients estructurals. El que més m’emprenya a mi es el transport. Especialment el metro, que a Londres és una broma. La capital anglesa deu ser una de les ciutats del món amb una xarxa de metro més extensa. Però l’estat de les línies és tan deficient que el servei fa aigües. Especialment en les hores punta (quan, per exemple, la massificació obliga inesperadament a tancar algunes estacions, deixant-te penjat de camí a la feina). Però també els caps de setmana, moment que les autoritats aprofiten per tancar trams del metro (línies senceres!) per a canviar els rails o fer les millores que calguin. Els caps de setmana és quasi obligatori consultar la web de Transport For London, on s’especifiquen les obres de millora que es fan aquell cap de setmana.

Afortunadament, el servei d’autobusos funciona millor —i de fet jo els prefereixo—, però això t’allarga el temps del trajecte.

De vegades se t’acumulen factors negatius: vas a agafar el metro i no pots perquè la línia està tallada. Després busques un autobús que cobreixi la mateixa ruta i, sense saber com, et trobes immers en una marabunta humana (per exemple: Oxford Street en qualsevol moment del dia). I a sobre comença a ploure suficientment com per a que la marabunta tregui els paraigües, amb el conseqüent risc de perdre un ull. ARGH!! En aquests casos, matar algú hauria d’estar permès.

Però de sobte, entres a un restaurant japonès, o a un italià, i se’t passa la mala llet a base de grans àpats.

Foto 1: Un exemple del millor de Londres: passejar per Little Venice.

Foto 2: Un exemple del pitjor de Londres: aglomeracions al metro.
.