Happy Mondays

Dia de molta feina. Començo a pensar que això ja no canviarà. Als primers mesos, per allò de ser novell, em deixaven respirar, però ara és un no parar. És habitual estar fent dues, tres o fins i tot quatre coses al mateix temps. Treballo amb quatre pantalles d’ordinador simultàniament, però de vegades en necessitaria sis o set, no exagero. De tant fer coses, els dies em passen volant. I el cansament va fent pòsit sense ni que me n’adoni.

A més, aquesta setmana ha coincidit que cinc persones de l’equip (són moltes en un equip de quinze) han fet vacances, amb la qual cosa hem hagut de fer les mateixes tasques de sempre entre menys persones.

Abans d’ahir vaig veure 24 hour party people, una pel·li sobre la música anglesa dels 80. Era una música que barrejava rock amb una mica d’electrònica i que va tenir el epicentre en una discoteca de Manchester: The Factory, després rebatejada com a Haçienda. Música espectacular. Ja coneixia algunes de les bandes que hi sortien, com Joy Division (més tard anomenats New Order), que són els responsables de diverses cançons que m’emocionen, però especialment una: Blue Monday. Després vaig descobrir algun grup, com els Happy Mondays. Se’m van quedar gravats al cervell els seus ritmes. Avui me n’he anat a comprar un recopilatori.

Madchester. Així és com anomenaven la ciutat anglesa en aquella època de música, però sobretot de depressió, alcohol i moltes drogues. Moltes. Ara ja no hi ha res d’això, excepte drogues. Anglaterra és un país ric, amb un atur virtualment inexistent i que genera bona música, però sense arribar a aquests nivells. Sempre em pregunto si les millors creacions artístiques sorgeixen de les etapes en que una persona (o una societat) ho passa pitjor. Una vegada, al Noel Gallagher (d’Oasis), que sempre m’ha semblat un tio bastant sensat, li vaig llegir: “Quan vaig gravar el meu primer disc només tenia dos parells de pantalons i només m’interessava la música; ara, en canvi, tinc cotxes, no sé què fer amb els diners, he d’aguantar a la meva ex dona i als executius de la meva discogràfica. No tinc temps per pensar en la música”.

Està ple de cantants o grups amb un gran primer disc.