Crònica japonesa 3: Banquets a 15 euros

Sashimi de pop per obrir la gana. Després, una mica de tempura i uns gyoza (raviolis xinesos fets a la planxa). Ho completem amb un assortiment de sushi amb gamba, salmó, tonyina, red snapper i algun altre peix que no reconec — en aquests casos millor no preguntar. Després, unes cloïsses banyades en sake i uns noodles (fideus) extraordinaris. Tot això regat amb gerres de cervesa i, al final, per fer baixar, una copeta de licor de pruna típic del país.

Quin gran àpat!, penso.

Demanem el compte, és tardet i estem cansats. Per a demanar-lo, a qualsevol restaurant japonès només cal fer una X amb els dits i ja t’entenen, detall que ajuda molt quan ets un turista. La cambrera ve i ens deixen el paperet —sempre cap per avall— a la taula. Li dono la volta: tot plegat 5.000 yens, 30 euros. Només 15 euros per cap!

Quin gran país!, concloc.

Això que acabo d’explicar va ser una constant de les dues setmanes que vam passar al Japó. Per dinar acostumàvem a fer una cosa senzilleta (pollastre al curry, per exemple) a qualsevol dels centenars de restaurants que trobes caminant pel carrer. L’àpat fort del dia ens el reservàvem per a la nit. Sopant no ens estàvem de res, i sempre a uns preus irrisoris.

Al poc d’estar a Tokyo —el mateix dia en què vam visitar el mercat del peix— vam quedar per sopar amb uns amics que tinc vivint allà. Ens van portar al Yakiniuken, un restaurant coreà en el qual et posen unes brases al centre de la taula per a que tu mateix et cuinis el menjar.

Aquests amics són un anglès i la seva dona japonesa, la Hisako, a qui va conèixer quan es va traslladar a viure a Tokyo. L’avantatge d’anar a un restaurant acompanyat d’un nadiu és que t’evites la part de barallar-te amb una carta escrita en japonès. Ni tampoc has de fer malabarismes per fer-te entendre. La Hisako s’encarregà de demanar i ens portaren tota mena de carns, totes boníssimes, però no sempre fàcils d’identificar. El que més em va cridar l’atenció va ser una montanyeta de carn crua amb un rovell d’ou a sobre. La Hisako va remenar la carn amb l’ou i m’ho va oferir. Era excel·lent. Seguírem menjant i gaudint. Quan ja ens havíem acabat la carn ens assebentàrem que una de les coses que més ens havia agradat era llengua de vaca (fabulosa, certament). Per rematar van portar unes enormes potes de cranc que, torradetes a la brasa, van quedar boníssimes. Per acabar, copeta de licor de pruna — va ser gràcies a la Hisako que el vam descobrir.

Cost del sopar: 18 euros per cap, una broma. A Barcelona, per unes torrades de pà amb tomàquet, un plat de fricandó i unes natilles et cobren el mateix. I si prens vi no baixa de 20 euros.

El millor és que, a més de barat, el menjar japonès és extraordinàriament saludable. Jo, que sempre tinc algun problemeta de panxa, a Japó vaig plantar els millors lucas de la meva vida. Grossos, flonjos, saludables.

A Kyoto ens vam habituar a anar al mateix restaurant. Hi vam dormir quatre nits i sempre sopàvem al mateix lloc. ¿Per a què canviar?

La petita tradició que vaig instaurar a les nits de Kyoto era: primer un banquet i després un banyet. ¿Un banyet? Sí, un banyet.

.