Crònica japonesa 5: Un bany amb la màfia

La gràcia de visitar un ‘onsen’ on un ‘sento’ no és només pel fet de banyar-se, sinó també, i especialment, per l’experiència de barrejar-se amb els japonesos en un entorn tan peculiar.

El nostre primer contacte amb un ‘sento’ va ser en un hotel tradicional (anomenat ‘ryokan’) a les faldes del volcà Fuji. Vam tenir la sort d’anar-hi a l’hora del sopar, quan ja no hi havia ningú banyant-se. Això ens va permetre explorar tot el procediment sense molestar ningú.

Un dia després, en la nostra primera nit a Kyoto, vam descobrir que al costat del nostre ‘ryokan’ hi havia un ‘sento’. En aquest cas, no formava part de cap hotel. Eren uns banys públics en tota regla, oberts a tothom i on s’havia de pagar quatre duros per entrar. Encuriosits, ens hi vam ficar. Eren al voltant de les 10 de la nit. (Els banys públics normalment obren a primera hora de la tarda i tanquen al voltant de la mitjanit, ja que els japonesos prefereixen netejar-se abans d’anar a dormir, en comptes de quan es lleven, com fem a Occident).

La velleta que hi havia a l’entrada es va quedar una mica parada de veure dos occidentals allà. Li vam fer entendre que volíem dues entrades i vam pagar. La Salt & Vinegar se’n va anar cap a la zona de noies i jo cap a la de nois.

Els banys no eren molt grans. A la dreta hi havia sis o set dutxes d’aquestes amb taburet; a l’esquerra, diferents tipus de piscines; i al fons de tot, una sauna i una banyera d’aigua gelada. Eren uns banys totalment allunyats de qualsevol mena de luxe, uns banys quotidians de la gent que viu en un barri de Kyoto. Perfectament nets, això sí.

Però les dutxes, les piscines i les saunes eren una cosa absolutament secundària.

El que em va impressionar més va ser la gent. De les quatre persones que hi havia, tres tenien el cos completament tatuat. Tota l’esquena dibuixada amb cares de geishas i samurais. En algun cas, el tatuatge començava al coll, cobria tota l’esquena i es rematava al cul. Les natges també estaven pintades. Algun d’ells portava altres parts del cos tatuades: un braç, una cama, el pit, depèn.

En veure-ho vaig recordar inmediatament una cosa que havia llegit a la guia: als membres de la màfia japonesa els encanten els banys públics. Se’ls pot reconèixer perquè porten tot el cos tatuat, deia el llibre. En el moment de llegir-ho vaig restar qualsevol mena d’importància a aquest comentari. Va resultar que no era cap broma.

Lluny de mostrar el meu canguelo, vaig actuar amb gran naturalitat. Gràcies a que ja coneixia la litúrgia del ‘sento’, vaig fer com si res. Però clar, un tio blanc i alt com jo cantava bastant en un recinte ple de japonesos baixets i amb el cos tatuat. Afortunadament, la presència d’un home aparentment ‘normal’, no tatuat, em va tranquil·litzar una mica. Vaig agafar un taburet, em vaig posar de cara al mirall i vaig començar a ensabonar-me amb gran parsimònia. Després d’esbandir-me vaig submergir-me en un jacuzzi d’aigua bullint. Mentre les bombolles m’estovaven el cos, amb els ulls entreoberts, vaig anar observant aquells paios que, us ho puc assegurar, imposaven.

La màfia japonesa, anomenada Yakuza, està molt estesa a la societat d’aquell país i té els seus orígens en els samurais. La història és més o menys aquesta: fa uns segles, els samurais van deixar de fer falta. L’Estat s’acabava d’unificar i cada vegada era més fort, cosa que li va permetre garantir la seguretat als seus ciutadans. Els samurais es van quedar sense feina i, des d’aleshores, van dedicar-se a fer feines brutes que els permetien subsistir. Amb el pas del temps, aquests samurais inadaptats als nous temps van acabar evolucionant en una màfia, l’embrió de l’actual Yakuza. Avui dia es diu que controlen molts negocis de joc i prostitució, que sovint són ultranacionalistes i que en ocasions extorsionen alguns partits polítics. No sé què hi ha de cert en tot això, però els membres de la Yakuza existeixen i jo vaig compartir piscina i sauna amb ells. Possiblement, els tios a qui vaig veure estan en una escala molt baixa de la jerarquia. Cosa que no vol dir que no acolloníssin. En teoria, cada tatuatge representa un ascens en l’escalafó de la Yakuza. ¿Quina classe de crims haurien comès?

Una de les coses que em va sorprendre va ser la naturalitat de la seva presència. Tothom sap que són mafiosos, i tothom sap que als mafiosos els encanta assistir als banys públics. Si a Europa sabéssim que un bar està ple de mafiosos no hi aniríem mai. Però em van explicar que la societat japonesa assumeix l’ofici de Yakuza amb gran naturalitat. Tu ets carter, ell és enginyer, jo sóc mafiós. I ja està. És sorprenent que en una societat com la japonesa existeixin aquesta classe de coses que fins ara només havia vist a Sicília.

Com qualsevol membre de qualsevol màfia, anaven una mica sobradets. Se saben protegits per una estructura. Però tampoc no eren excessivament maleducats (potser perquè, al cap i a la fi, són japonesos). De fet, em va sorprendre l’amabilitat d’un d’ells, que em va cedir el pas quan sortíem de la sauna. Per un segon vaig pensar que es tractava del pas previ a la meva execució, però no. També em va sorprendre que els yakuza no protestessin quan a un d’ells li vaig vaig robar (sense saber-ho) el xampú. Jo pensava que el sabó pertanyia als banys, però després vaig descobrir que no, que cadascú s’havia de portar el seu. De fet, a la secció de noies, la Salt&Vinegar va cometre el mateix error i li va caure una dura bronca d’una japonesa enfadada.

Li vaig mangar el pot de sabó a un mafiós, i jo tan tranquil.

Lluny d’espantar, aquesta experiència va tenir qualitats addictives. En els dies posteriors vaig intentar anar al ‘sento’ tant com vaig poder. I, per cert, sempre m’hi vaig trobar a la Yakuza.

Foto: Portada del videojoc 'Yakuza'.

.